Avui comença el MOT. El festival de literatura de Girona i Olot, a través del qual recorrerem ciutats d’arreu del món de la mà d’escriptors de primera fila. I és que, sota el títol Escriure ciutats, el MOT 2015 reflexionarà sobre la relació entre la literatura i les ciutats. Abans de conversar amb els autors convidats, ho hem fet amb la comissària del MOT d’enguany, la filòloga Mita Casacuberta.
Com ha estat el procés de selecció dels autors d’aquesta edició del festival MOT? S’escullen primer els autors, les ciutats o està tot relacionat?
A l’hora de preparar el programa del MOT, tenia molt clares les ciutats que m’interessava d’incloure-hi i, per tant, el procés va començar per la selecció de les ciutats. Evidentment, com tots els processos, a mesura que hi anàvem treballant les circumstàncies externes, especialment la disponibilitat dels escriptors, també han contribuït a acabar de concretar el programa.
Què opines del pes que té la literatura en la formació conceptual d’una ciutat? Perquè és obvi que una ciutat no és igual per una persona que viu o ha nascut en ella, per un turista o per algú que no l’ha visitat mai.
Cada persona té una percepció subjectiva, potser intransferible, de les ciutats. Fins i tot de la ciutat on ha nascut i en la qual ha viscut durant tota la seva vida. El miracle (millor dit, el sentit) de la literatura és propiciar aquest eixamplament de la mirada, de la perspectiva des de la qual cadascú de nosaltres percep i interpreta la realitat i l’existència dels altres. En aquest sentit, totes i cadascuna de les vivències sobre una determinada realitat o ciutat, vinguin d’on vinguin, són susceptibles de formar part, a través dels mots, de la construcció literària, d’una realitat cada vegada més complexa i, per tant, també cada vegada més interessant.
Consideres que una novel·la, en un moment determinat, podria canviar la percepció global que es té d’una ciutat?
I tant. Això ja ha passat. Només cal pensar en el que va representar i en el que encara representa l’Ulisses, de James Joyce, una novel·la que té com a protagonista indiscutible la ciutat de Dublín…
La presentació del MOT comença així: “Sovint s’ha dit que l’aparició de la metròpolis moderna va acompanyada de l’ascensió de la novel·la com a gènere…” A què creus que es deu aquesta ascensió?
Aquesta pregunta és la que faré a Luis Goytisolo el dia de la seva intervenció al MOT de Girona, ja que el seu darrer assaig, Naturaleza de la novela (Anagrama, 2013) aborda directament la relació entre ciutat i novel·la en una època més reculada que no pas el segle XIX, que és quan es construeixen les grans metròpolis contemporànies. Precisament, els Balzac i els Dickens apareixen en estreta relació amb l’ascensió d’una classe social, la burgesia industrial, que és un dels motors de la transformació de les ciutats europees a partir de començament del segle XIX, ciutats que acullen els grans moviments de població provinents del camp i que esdevenen l’escenari d’importants canvis en la vida de les persones. La idea de la ciutat tentacular, que engoleix l’individu, apareix en aquesta època. La novel·la, la literatura en general (pensem en Baudelaire, per exemple, o en Edgar A. Poe) es converteix en un mirall més o menys brunyit, més o menys còncau o convex, que reflecteix la vida i la mort, les il·lusions i els patiments, les lluites i les revoltes, de la gent. La gent, que és la matèria principal de la literatura…
Ja que la idea que l’edició del MOT d’aquest any estigués basada en la literatura i les ciutats va ser teva, de quina manera se’t va acudir relacionar la literatura amb les ciutats? Quina és la teva opinió sobre les relacions que existeixen entre la literatura i les ciutats?
Sí, sí, efectivament: em toca assumir la responsabilitat d’aquesta idea, que espero que sigui ben acollida pels lectors i les lectores als quals va especialment destinat el festival MOT. En primer lloc, crec que es pot dir que sóc una viatgera de ciutats escrites, que gairebé sempre, en el meu cas, precedeixen el viatge a les ciutats diguem-ne reals. En segon lloc, la meva recerca com a historiadora de la literatura m’ha portat repetidament a explorar la relació entre l’escriptura, la construcció del discurs, i la construcció de la realitat. Hi ha un assaig, per exemple, de Marcy E. Schwartz, titulat Writing Paris, sobre la invenció d’un París ideal, utòpic, que és el que estira cap a Europa, en nom de la modernitat, els escriptors llatinoamericans els mateixos anys del nostre Modernisme, a final de segle XIX, que és d’allò més interessant en aquest sentit. A partir d’aquí, només és qüestió d’anar estirant els fils i de veure que contemporàniament la ciutat es manté com un dels grans temes de la literatura universal.
Consideres que l’evolució constant de les metròpolis ha esborrat, d’alguna manera, les traces que grans autors com Victor Hugo, Alexandre Dumas, Émile Zola o Julio Cortázar van deixar amb les seves obres?
De cap manera, ben al contrari, perquè les ciutats escrites són un palimpsest. Cada escriptor hi fa la seva pròpia aportació, a partir de les seves pròpies paraules i de la seva particular mirada sobre la realitat. A més, recull les traces, les petges, les paraules que, tal com diu Le Clézio, cada escriptor, a partir de les seves lectures, conserva en el seu interior. És així com es construeix i com evoluciona la tradició literària i, amb ella, nosaltres mateixos, que formem part, com a lectors i com a actors, de la vida de le ciutats. És evident que parteixo de la base que la realitat i, per tant, també la ciutat, la construeixen els mots. J. V. Foix té, en aquest sentit, un llibre molt fi que es titula Mots i maons o a cascú el seu…
En l’assaig Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona tant tu com diversos autors vàreu analitzar com diferents escriptors de diferents èpoques van reflectir la ciutat de Barcelona en les seves obres. Què creus que porta a cada autor a explicar la mateixa ciutat de manera diferent?
Aquesta és una pregunta que em comprometo a fer als escriptors que han convertit Barcelona en escenari o protagonista de les seves novel·les, però m’atreveixo a avançar que La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies, que finalment és un conte i el títol d’un llibre de contes, es podria considerar una resposta a la vostra pregunta. Potser la idea de “la gran novel·la sobre Barcelona”, formulada moltes vegades en un sentit negatiu, com un lament davant de la inexistència d’un Balzac o d’un Zola que posi els fonaments de Barcelona com a gran metròpolis en la tradició literària del XIX, cal vincular-la al fragmentarisme i a la diversitat de la literatura contemporània i, per tant, el fet que La gran novel·la sobre Barcelona sigui un llibre de contes i, per tant, de fragments, és una manera molt intel·ligent i irònica de donar la volta al concepte. En qualsevol cas, un dels objectius de la conversa entre Eduardo Mendoza i Sergi Pàmies, juntament amb l’altra conversa sobre els darreres de la ciutat (Badalona i Sant Adrià de Besòs) entre Julià de Jòdar i Javier Pérez Andújar, és mostrar la complexitat del mirall esmicolat on es reflecteixen totes les cares de la ciutat.
Actualment existeixen i estan apareixent una gran quantitat de novel·les dedicades a ciutats o societats distòpiques… Què creus que ha incentivat els escriptors a escriure amb tant de pessimisme?
Cada dia sentim, llegim o veiem als mitjans de comunicació que estem plenament immersos en un canvi de paradigma social produït tant per la crisi econòmica com, sobretot, per la revolució tecnològica que ha suposat la irrupció d’internet en tots els àmbits de l’existència humana. És evident que la sensació de crisi d’un model de societat es projecta en la construcció de distòpies, de la mateixa manera que, en el llarg segle XIX (fins a l’esclat de la primera guerra mundial), el segle que mitifica la idea de progrés, és la construcció de ciutats utòpiques allò que destaca (recordem, per exemple, que la construcció de la “Catalunya ideal” i la “Barcelona ciutat” del Noucentisme se situa en aquests moments). És molt interessant analitzar aquests fenòmens i veure com aquestes utopies i distòpies són recollides, contestades o assimilades per la literatura que s’escriu més tard i, no cal dir-ho, per la realitat. D’això, també en parlarem al MOT.
Quins motius donaries a la gent per convidar-la a venir al festival MOT? Sobretot a aquella gent que no coneix l’obra dels autors convidats?
Penso que el MOT és una magnífica ocasió que els ajuntaments de Girona i d’Olot ofereixen als lectors i lectores d’escoltar i de participar en converses que parlen de les seves ciutats i de la manera com aquestes han estat percebudes i construïdes a través d’unes paraules que, en definitiva, són també les seves. I això val tant per les persones que coneixen els escriptors, les novel·les i les ciutats protagonistes del MOT, com per les persones que tenen curiositat per conèixer-les. Estic segura que aquests dos caps de setmana d’abril dedicats a viatjar per la bona literatura són el més gran incentiu per al públic, que esperem que sigui molt nombrós, del MOT 2015.
Rosa Rebugent i Romina Martí