El primer divendres del MOT ha reunit a la Biblioteca Carles Rahola a dues converses sobre literatura i por. La primera, ‘Com es dibuixa la por?’ l’han protagonitzat Antonio Altarriba, Keko i Mery Cuesta. Tot seguit ha estat el torn de Rosa Montero i Muntsa Mimó a ‘Fugir de la realitat’.
La jornada ha començat parlant al voltant del recurs literari de la veu subjectiva utilitzada en la triologia ‘Yo, loco’, ‘Yo, asesino’, ‘Yo, mentiroso’ per explorar ‘la por a nosaltres mateixos, a allò que portem dins, allò que no ens volem ni tan sols confessar’ segons paraules d’Antonio Altarriba qui ha manifestat que ‘estem a la cultura de la cancel·lació, com més negra i fosca és la realitat més ens obstinem a recobrir-la d’un vernís impecable’. Altarriba ha explicat que ‘abans, en un relat policial, el crim semblava sorgir en llocs amb contextos extrems (socials, familiars, etc), hi havia una explicació psicològica de la figura del mal. Actualment, la figura de l’assassí en sèrie s’ha convertit en el malalt, el boig, el traumatitzat’. Keko ha apuntat que ‘La persona de ciutat està constantment exposada a què la matin en qualsevol lloc. Sembla que actualment, en aquesta tornada dels urbanites al camp, ha renascut el terror rural’.
La segona conversa amb Rosa Montero i Muntsa Mimó ha posat en debat si el gènere de ciència-ficció serveix per evadir-se de la realitat o bé tot el contrari. Montero ha explicat que per ella la lectura no és fugir de la realitat, que llegir és ‘creure que podràs entendre’t amb algú que ha mort fa 200 anys, és entendre’t amb algú que ha escrit el llibre des dels antípodes i que això és lluitar contra la barbàrie de la realitat. Si no existissin les novel·les, seríem persones molt més malaltes. Els llibres són somnis fets realitat’. Rosa Montero ha posat en èmfasi la importància de parlar de la salut mental i de les emocions més doloroses a través de compartir amb el públic del MOT les seves experiències durant les etapes que patia atacs de pànic i, ha afegit que ‘la bogeria és una solitud brutal que si no has estat allà no et pots imaginar que és. La solitud davant la mort, fa molta por, però no hi ha res més comú que la mort, tots sabem que morirem. Però el trastorn mental, t’enganya, et fa sentir que això que estàs sentint no li passa a ningú més’.