El MOT 2023 ja ha començat. La Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona s’ha omplert per a les dues converses programades: “Ens enganyen” amb Ariana Harwicz, Dominique Manotti, Isaac Rosa i Míriam Cano i “No diguis res” amb Camille Kouchner, Alejandro Palomas i Sebastià Portell.
Als discursos d’obertura, la directora del MOT a Girona, Glòria Granell, ha explicat que “la por és una emoció que es mostra en molts moments de la nostra vida i que des del MOT abraçarem aquesta emoció.” La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, ha subratllat la particularitat del MOT per ser “un festival molt proper, per posar la paraula al centre i per fomentar el paper de la literatura a donar veu a temes contemporanis”. Ha tancat les intervencions inicials, Àlex Martín, comissari de l’edició d’enguany afegint que “volíem fer un festival obert, multitemàtic, que ens preocupés com a societat i a títol individual”.
La primera conversa entre Ariana Harwicz, Dominique Manotti, i Isaac Rosa, conduïda per Míriam Cano, ha posat èmfasi en la importància del paper de la comunitat, de la força del grup, del sindicalisme, per no sentir-se sol i aterrit davant de les injustícies promogudes pels poders fàctics. Dominique Manotti, ha comentat el cas que tractarà en el seu pròxim llibre sobre la privatització de l’empresa France Telecom i com aquesta va decidir crear el terror entre els seus treballadors perquè aquests decidissin marxar de l’empresa per la seva pròpia voluntat i així estalviar-se les indemnitzacions. Míriam Cano, ha conclòs la conversa apuntant que “la literatura pot ajudar-nos a disminuir la por, pot ajudar-nos a organitzar-nos; pot ser un antídot contra l’engany i en contra la por perquè no ens dominin”.
Les experiències d’abús sexual en la infantesa viscudes pels autors Camille Kouchner i Alejandro Palomas han protagonitzat la segona conversa del dia. Ambdós autors han expressat que l’acte d’escriure les seves vivències en un llibre els ha proporcionat l’oportunitat de conèixer-se millor, d’adonar-se i prendre consciència de les experiències traumàtiques que havien viscut i, sobretot, ressalten que a partir de l’escriptura dels seus respectius llibres, “La família grande” i “Això no es diu”, els ha permès començar a recordar els moments feliços de les seves infanteses, els quals tenien completament oblidats i soterrats.