Últim dia del Festival MOT, que s’acomiada per la porta gran amb novament la sala plena fins a dalt. El dissabte ha començat amb l’activitat infantil Quatre Quarts i el ver-MOT sobre Periodistes en territori de guerra, amb Bru Rovira, Plàcid Garcia-Planas, John Carlin i Carme Colomina. Les dues activitats s’havien de fer a l’exterior i s’han traslladat a dins la sala El Torín a causa de la pluja. A la tarda, Belén Gopegui i Enric Puig Punyet ens advertien dels riscos del món digital. Tot seguit, un dels plats forts del festival: la conversa entre Ngugi wa Thiong’o, Salem Zenia i Josep Ramoneda sobre pobles i cultures africanes reprimides. Una darrera conversa que ha aplegat centenars de persones. El punt i final l’ha posat la veu de Sílvia Bel, la música de Miquel Jordà i la pintura de Joma.
Parlant del periodisme de guerra, Bru Rovira compara la guerra amb uns ous ferrats, dels quals “cal saber d’on ve la gallina i també qui mou la paella”. Per Plàcid Garcia-Planas, “la guerra i el dolor de l’altre s’expliquen molt malament, amb nombroses excepcions. Es converteix el dolor de l’altre en un pas de Setmana Santa”. “En una guerra no hi ha bons i dolents, però sí víctimes i botxins”, destaca Carme Colomina.
Belén Gopegui i Enric Puig Punyet començaven la tarda parlant dels perills d’internet i dels riscos de viure en una societat tan 2.0. “Internet s’està convertint cada cop més en una altra televisió. També s’està convertint en una mineria constant de dades sense demanar permís i en una instància que ens impedeix comunicar-nos sense supervisió. Totes les nostres converses són vigilades”, es lamenta Gopegui.
Henry Kissinger deia “Deixem Àfrica pel segle XXI”, doncs bé ara ja estem al segle XXI i en l’última conversa del MOT 2018 hem parlat d’Àfrica. Salem Zenia es defineix com “un nen de la independència”: “Jo escric en amazig. La meva llengua i la meva cultura estan condemnades a desaparèixer”. La importància de les llengües perseguides és clau per Ngugi wa Thiong’o: “Cada llengua té una musicalitat pròpia. Quan dius a la gent que escrigui en una altra llengua és com dir-li que només pot produir música amb un únic instrument. La desigualtat de poder de la societat es reflecteix en la jerarquització de les llengües”.