La setmana olotina del MOT ha tancat amb tres converses potents: el ver-MOT ‘De qui és la terra?’, amb Llucia Ramis, Miquel Martín i Serra, Maica Rafecas i Toni Orensanz; ‘Convocant l’esperit de Víctor Català’, amb Carlota Gurt, Núria Bendicho i Mita Casacuberta; i ‘Un conreu d’imaginaris’, amb Selva Almada i Anna Guitart.
El dia ha començat amb el ver-MOT, una conversa sobre aquell paisatge que ja no hi és. Com explica Llucia Ramis, “la pèrdua del paisatge en el fons és una forma de pèrdua del record. El paisatge és un lloc on evocar la memòria.” Aquesta pèrdua, apuntava Toni Orensanz, es deu en part al fet que “per moltes famílies hi havia la idea que calia fugir del món rural. Calia estudiar i anar a la ciutat per prosperar, ja que el món rural era el pitjor dels escenaris pels seus fills”. Tant Llucia Ramis, com Maica Rafecas i Miquel Martín i Serra han escrit sobre com els néts es troben que ja no existeix el paisatge dels seus pares ni el dels seus avis. “Escrivim des d’una tradició. Joaquim Ruyra o Víctor Català ja es lamentaven d’un món que desapareixia”, subratlla Miquel Martín i Serra.
Precisament Víctor Català ha estat el protagonista de la primera conversa del dissabte a la tarda, que ha penjat el cartell d’entrades exhaurides. Núria Bendicho reconeixia que fins que no va rellegir ‘Terres mortes’ no es va adonar de l’enorme influència que tenia per part de Víctor Català. Bendicho reconeix, però, que “Víctor Català era molt optimista i confiava que el coneixement podria canviar les coses. A dia d’avui veiem que això no sempre és així”. Aquesta influència que la natura tenia en Català, i que s’evidencia sobretot en Solitud, també la tenen Carlota Gurt i Núria Bendicho en les seves obres. “No és casual que siguem les dones les dones qui posem la natura sobre la taula. Segurament és una manera de representar el patriarcat i les forces primàries contra les quals hem de lluitar”, reflexiona Gurt.
L’última de les converses ha girat al voltant de l’Argentina més rural. Anna Guitart ha anat estirant el fil del discurs de Selva Almada, que s’ha reivindicat com a escriptora de províncies. “Des de la gran ciutat ha una mirada ingènua sobre com vivim a l’Argentina profunda. Una mirada de turista que pensa, per exemple, que la gent a províncies són totes bones. La realitat, però, és que és una vida dura i miserable”, explica Almada. Aquesta ruralitat va aparèixer inesperadament a la literatura d’Almada i des de llavors ha ocupat tot el seu univers literari.
D’aquesta manera, el MOT posa el punt i final a la setmana olotina i agafa forces per emergir a Girona dijous de la setmana que ve.