Karmele Jaio i Pol Guasch han estat els primers a posar més noms a l’amor aquest divendres amb la conversa ‘Amor i subversió’, que moderava Alicia G. Núñez.
La poeta i artista sonora i visual Alicia García Núñez ha començat felicitant els seus interlocutors perquè avui, dia mundial de la poesia, els tres convidats són poetes. Tot seguit, Núñez ha preparat el terreny: “ja no estem determinades per un amor romàntic i heteropatriarcal com si fos un mandat i un destí ineludible”. Ara bé, continuem preguntant-nos com podem sortir de l’heteronorma, el binarisme i les convencions socials per explorar noves formes relacionals.
Què hi ha de subversiu en la vostra literatura?, els ha preguntat. “Crec que els temes que ens desperten més preguntes i que veiem més borrosos són els terrenys més fèrtils per escriure”, ha contestat Karmele Jaio. Pel que fa a l’interrogant de què és l’amor, no he arribat a cap resposta, diu, però m’he adonat que és una paraula que fem servir molt: “anomenem amor a moltes coses, tot i que no sempre ho són”. Per part seva, Pol Guasch ha estat concís: suposo que un dels motius pels quals avui soc aquí és perquè, amb relació a l’amor, les meves novel·les sovint les protagonitzen “maricons”.
Núñez també els ha preguntat si les seves experiències vitals eren carn de novel·la. L’autora d’”Amor capital” ha assenyalat que vida i creació són indissociables, “tot és combustible per a la ficció”, però evidentment hi ha una distància i una invenció. Ara bé, el que impulsa Guasch a escriure és ben diferent: “has d’escriure sobre allò que et travessa”, i ràpidament ha aclarit: “això no significa que només podem escriure sobre allò que sabem o sobre allò que hem viscut”, d’altra manera, on quedaria la ficció? En aquesta línia, Guasch ha aprofitat per remarcar que el fet de relacionar autors que transgredeixen la norma d’alguna manera i una narrativa autobiogràfica és una constant, malgrat que en la majoria dels casos sigui una associació no corresposta.
Per acabar, la poeta els ha demanat si quan escrivien ho feien des d’una consciència subversiva. L’autor d’”Ofert a les mans, el paradís crema” ho té clar: “no em poso a escriure pensant que vull ser subversiu, però sí pensant que vull que passin coses que no em passen a mi normalment”. Ha admès que quan es posa a escriure sovint no té clar cap a on el portarà el relat i que això forma part de la gràcia. Alhora ha expressat que aquesta espontaneïtat i atreviment era quelcom que no volia perdre. “Sé que ara no sabria escriure altra vegada “Napalm al cor””, diu, perquè la gosadia de les primeres novel·les es va perdent, per tant, s’ha marcat un objectiu: no deixar-se endur pel que encotilla i enrigideix la literatura.
Per part seva, Jaio ha expressat que li agradaria que l’efecte subversiu en la seva escriptura anés en dues direccions: “intento que la creació dels personatges em transformi; que la història, de la mateixa manera que impactarà al lector, em canviï a mi”. Al mateix temps, vol que les seves ficcions no diguin al lector què ha de pensar sinó que hi arribi ell mateix a partir de la lectura, sense que es vegi la mà que hi ha al darrere.
Marina Porras ha introduït així la segona conversa del dia, ‘Amor i autoestima’: “parlarem de com no es pot estimar sense estimar-se a un mateix, però alhora de com estimar-se massa també mata l’amor”. Els dos protagonistes dels vostres llibres, ha dit referint-se a “La dona de Déu”, d’Amanda Mikhalopulu i a “Mirafiori”, de Manuel Jabois, parteixen del menyspreu cap a ells mateixos; això fa que aspirin a un amor impossible per manca d’autoestima.
“És difícil de quantificar l’autoestima perquè és com una febre que puja i baixa en funció de si ens sentim estimats o no”, ha apuntat Mikhalopulu. Quan la meva protagonista s’enamora de Déu, no té una vida estable, no sap cap a on va, explica. Comença amb una autoestima molt baixa i, quan això passa, vius l’amor amb unes dimensions estratosfèriques. Amb el pas del temps, com més preguntes es fa la protagonista i més llegeix, construeix una autoestima.
La novel·la de Jabois també gira al voltant de l’amor i l’autoestima. Quan t’enamores, ha explicat, el primer que vols és que “tot aquell amor que estàs entregant a tomba oberta te’l retornin d’alguna forma, i això té molt a veure amb l’autoestima”. És per això que una de les frases que més costen de dir és “ja no t’estimo”, que, tal com ha assenyalat Porras, és la condemna dels protagonistes de “Mirafiori”, que no saben quan baixar de l’atracció de l’amor i això els acaba destruint.
De fet, ha afegit “l’amor és un dubte permanent als dos llibres que comentem avui”. A partir d’aquí Amanda Mikhalopulu ha fet una reflexió preciosa: “sense el dubte tota aventura d’amor s’atura”; ha comparat l’escriptura amb una aventura amorosa: “quan vaig escriure aquest llibre, el dubte és el que em mantenia escrivint”.
Un altre dels temes presents en ambdues novel·les són els rols de poder dins la parella. “L’únic moment en què les dues relacions funcionen és quan hi ha una igualtat de condicions entre els dos”, ha observat Porras. Això ha desarmat Mikhalopulu, és pràcticament impossible igualar-se amb Déu. Jabois també hi ha dit la seva: “el que fa que ens enamorem és la dissimetria, la diferència de jerarquies sempre dona joc”. Per aquest motiu, a “Mirafiori” n’hi ha un que és més bo professionalment que l’altre, un que és més atractiu que l’altre, etc. Fet que esdevé un problema quan els protagonistes comencen a competir dins aquestes diferències.
Tant la relació de l’adolescent amb Déu, com la de Valentina amb el narrador, són vincles que es forgen durant la joventut, que es relaciona amb la vulnerabilitat i la ingenuïtat. Al respecte, Mikhalopulu ha afirmat que ara creu amb la vulnerabilitat de la mateixa manera que creia en la força quan era jove. D’altra banda, Jabois ha explicat que si bé la ingenuïtat es perd amb l’adultesa, conservem la creença que per més cops que ens enamorem, quan ho fem, continuem pensant que serà per sempre.
El VerMOT obrirà l’últim dia del festival a Girona: Glòria Gasch, Xavier Grasset i Foraster i Agnès Marquès parlaran sobre les primeres vegades moderats per Montse Barderi. A la tarda, tindran lloc les converses ‘Amor i temps’, entre Maria Barbal i Empar Moliner, que dinamitzarà Josep Cuní, i la conversa ‘Amor i noblesa’ entre Cynthia Rimsky i Eva Vàzquez.
A continuació adjuntem els vídeos de la jornada per si voleu rememorar les converses.
Fotos: Martí Albesa
Vídeos: Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2025