El Mediterrani més tradicional, el Mediterrani de les ruïnes gregues i romanes, el Mediterrani turístic, el Mediterrani bèl·lic,…al MOT d’aquest any ens hem proposat descobrir totes les cares del mar Mediterrani a través de la literatura, amb un programa que omple dia rere dia les converses del festival.
L’escriptor libanès d’origen Palestí Mazen Maarouf va iniciar aquest divendres la segona sessió del MOT parlant de la cara menys amable del Mediterrani. La seva família es va exiliar al Líban fugint de les guerres entre Israel i Palestina i ell va viure de patit la guerra del Líban. La seva visió de la guerra no és la del front de combat ni la del drama. Maarouf vol recordar els petits detalls del dia a dia quotidià i assegura que com a nens no eren conscients que vivien sota una situació excepcional. Actualment exiliat a Islàndia, Mazen Maarouf no deixa passar l’oportunitat de donar la seva opinió sobre el Mediterrani actual: “El Mediterrani no viu el millor temps. Els mateixos líders que promouen uns valors de pau i llibertat entre els seus ciutadans promouen la guerra a determinats països i tanquen les portes els que en fugen escapant cap a Europa”.
La segona de les propostes d’aquest divendres ens ha empès a viatjar culturalment per la Mediterrània. “El viatge a la Mediterrània sempre ha portat escriptura”. Tota una declaració d’intencions de la poeta Susanna Rafart. María Belmonte ho comparteix: “Jo podria estar la resta de la meva vida recorrent el Mediterrani i mai me’n cansaria. Està ple de fantasmes, d’històries,…són els nostres orígens”. Les dues han recreat als seus llibres aquells viatges que altres intel·lectuals van fer atrets per la cultura clàssica i per la vida grega i italiana, a l’arcàdia del Mediterrani.
El segon dia del MOT s’ha acabat parlant de Sardenya, d’una illa que Michela Murgia assegura que podria considerar-se tot un continent, atesa la gran diversitat que hi ha al seu interior. La conversa ha estat una classe magistral sobre l’especificitat sarda i les seves tradicions. Unes tradicions que no ens han d’ancorar al passsat, sinó moure cap al futur, segons Murgia: “La tradició ens permet canviar. Les tradicions ens permeten viatjar amb equipatge. Jo no sóc una nostàlgica de les tradicions, no vull viure als anys 50. Però jo sé que tinc un pes de les tradicions que viatgen amb mi. Un pes moderníssim”.