El VerMOT ha inaugurat l’últim dia del festival a Girona. A les dotze del matí Agnès Marquès, Glòria Gasch i Xavier Grasset Foraster s’han trobat amb la comissària a la Taverna d’El Foment per parlar de primeres vegades.
“Creieu que la primera vegada té alguna cosa d’acte fundacional?”, ha disparat Barderi als participants. Marquès ha admès que les primeres vegades són especials, “les recordem sempre” i ha afegit que la fan sentir jove i viva; Grasset ha observat que tenen quelcom d’iniciàtic, “et fan sentir que formes part del club”. Ara bé, Gasch ha reivindicat el valor de les últimes vegades, “són més bèsties”, diu, perquè tant poden ser fantàstiques com terribles. I Marquès s’hi ha sumat: “el més tràgic és quan no recordes l’últim cop que vas fer una cosa”.
L’editora Glòria Gasch ha recordat la primera vegada que va llegir un llibre que la va marcar: era “El hòbbit”, “me’l va regalar la meva àvia. Aquella primera lectura va ser increïble, i les segones relectures mai han estat com aquella. Amb els llibres passa com amb les persones: t’enamores de molt pocs”. Al seu torn, el presentador de La Selva ha matisat que és important el moment en què arriben les primeres lectures: “si amb el primer llibre no l’encertes, això et pot generar rebuig”.
Continuant pel camí dels llibres, han parlat del respecte que imposa publicar la primera novel·la, de l’experiència del primer petó, la primera vegada en directe a la tele o la ràdio, el primer cop que van expressar els seus sentiments i de la primera vegada que es van enamorar. Pel que fa a aquesta última, Marquès ha assenyalat que “l’enamorament és una fase maníaca, mai n’aprens”, per més cops que ens enamorem la intensitat no disminueix.
El VerMOT ha tingut un ambient festiu i distès on també hi han tingut cabuda les bromes i les intervencions del públic, i Xavier Grasset ha sorprès tothom recitant un poema de memòria.
A la tarda ens hem tornat a reunir a la Biblioteca Carles Rahola per parlar del binomi ‘Amor i temps’ amb Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i Empar Moliner, moderades pel periodista Josep Cuní.
El presentador de ràdio i televisió català ha començat la conversa agraint el públic per venir i a continuació ha introduït la novel·la de Barbal: “Tàndem”. L’autora ha explicat que la narració no surt de la seva experiència sinó que al centre cívic on anava hi havia una classe de ioga amb moltes dones i només dos senyors, i va pensar: què passaria si un d’aquests homes s’enamorés d’una d’elles. D’aquí va néixer el llibre.
“He repassat les paraules que surten a “Tàndem” per veure en quins punts es basa aquesta relació amorosa”, diu Barbal, i m’he adonat que es fonamenta en un desig de felicitat, en la càlida companyia, en sentir-se viu i amb la llibertat. Aquest fet l’escriptora l’ha relacionat amb com ens socialitzen en patrons amorosos: “hi ha molts elements dins cada cultura que creen models d’amor” i no en som conscients; fins al punt que segurament acabem decidint emprendre una relació amb algú per encaixar en aquest model.
Empar Moliner ha començat la seva intervenció amb una sentència: “l’amor sempre hi és en l’art, sigui per la seva presència o per la seva absència” i després, passant al pla vital, ha fet valdre l’amor que ens donen els amics i la sort de comptar-hi. Barbal ha recuperat aquesta idea i l’ha eixamplat a través d’una lectura recent: “¿Seguiremos llamándolo amor?”, de Montserrat Escartín; en què es planteja l’amor com una dimensió que va més enllà de la parella i es descriu l’amistat com una forma d’amor més generosa i oberta. “L’amor és una proposta”, ha conclòs Barbal, “no només és un sentiment: tu decideixes interiorment estimar una persona”.
Al final de la xerrada una lectora de Barbal ha demanat la “recepta” per escriure. Ella ha explicat el mètode que ha fet servir en alguna novel·la, però ha assegurat que hi ha moltes maneres d’escriure i que no a tothom li serveix la mateixa. Per tancar, Empar Moliner ha parlat d’un acabament: “sempre m’han criticat el final de “Benvoluguda” perquè no és un final feliç”. Segons ella, el motiu de rerefons és el tipus de lector amb què s’enfronta. N’hi ha dos tipus: “l’ocasional (que és el de Sant Jordi) i l’habitual, que llegeix tot l’any. Crec que el lector ocasional, sobretot si la protagonista és una dona, demana un final aspiracional: un final feliç. “Gambito de dama” n’és un exemple, la protagonista se n’acaba sortint a través de l’amor”. Ara bé, si el final no és d’aquesta mena, el lector (ocasional) no l’accepta.
Tot seguit ha tingut lloc la conversa ‘Amor i noblesa’ entre l’escriptora Cynthia Rimsky, autora de “Clara y confusa”, i la periodista Eva Vàzquez. “El meu pare era lampista i he estudiat Història de l’art, així que la teva novel·la sembla escrita per mi”, és així com Vàzquez ha encetat la conversa.
“Clara i confusa” és la història d’un amor restrictiu: la Clara, l’artista protagonista, marca una sèrie de restriccions al seu enamorat: primer deixa que ell dormi al seu llit. A la segona cita el fa dormir a l’habitació dels nens. Després no es pot quedar a dormir. “Aquesta manera d’operar em recorda a l’amor cortès”, ha observat Vàzquez.
D’on sorgeix la idea d’ajuntar una artista amb un lampista?, li pregunta a Rimsky. Fa poc vam comprar una casa al camp i vam haver de fer reformes. Durant les obres, diu, els paletes ens explicaven les esquerdes de la casa a través d’una poètica: per què hi ha humitats?, els preguntàvem. Perquè l’aigua és capriciosa, contestaven. Per què es bomben les parets? Perquè les rectes mai s’ajunten, responien. Sovint concebem els paletes com persones rudes, però em vaig adonar que això era completament fals i em va inspirar. Alhora, sempre m’agrada explorar la relació entre la persona i el seu ofici, sobretot si hi ha un vincle de passió entre els dos, i això es compleix en els protagonistes. L’amor que el lampista sent cap a la Clara, de fet, fa que ell canviï la visió que té del món i, de retruc, cap a l’art.
Vàzquez també ha preguntat a l’autora pel seu estil, que defuig el realisme, i pel recurs de la ironia. “M’interessa sortir del realisme: no vull oferir una mimesi de la realitat”, assegura Rimsky. I això és perquè escriu tal com llegeix; com a lectora l’avorreixen els passatges descriptius i se’ls salta, en l’escriptura fa el mateix. Pel que fa a la ironia, ha comentat que la té una “ironia afectuosa”, narro situacions dures on l’escenari es destrueix parcialment, però sempre queda lloc per l’esperança.
Rimsky és nascuda a Xile, però fa més de deu anys que viu a l’Argentina, i la moderadora li ha preguntat sobre aquesta doble identitat. “Com ho fas per incorporar a la teva escriptura les dues cultures que et nodreixen?, la d’origen, que és la xilena, i la d’acollida, que és l’argentina?”. Rimsky ha explicat que el 70% de les paraules argentines són diferents de les xilenes, i els refranys, que li agrada utilitzar, també varien d’una llengua a l’altra. És per això que he creat un llenguatge nou, diu, que reflecteix la cultura dels dos països, “em sento com una ambaixadora”.
Per acabar, Vàzquez ha demanat a l’autora de “Clara y confusa” si darrere la novel·la hi ha algun missatge subliminal. “No crec que la literatura hagi de tenir un missatge. Cadascú ha de fer la seva lectura, sovint ens deixem endur per com ens diuen que hem de llegir una novel·la. Ara bé, un amic meu sempre diu: un no llegeix els llibres, els llibres el llegeixen, i crec que té raó.”
El festival continuarà a Olot a partir de dijous que ve. Un capítol que obriran Tessa Hadley i la comissària Montse Barderi, parlant d’’Amor i sentit de la vida’ a la sala El Torín. Les seguiran Eva Comas-Arnal i Gustavo Martín Garzo amb la conversa ‘Amor i persistència’ moderada per Mar Bosch.
Fotos: Martí Albesa
Vídeos: Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2025