DES DE DINS. La literatura i el jo
En els últims anys, la narrativa que sembla que agrada més és la que se submergeix en l’ambigüitat entre realitat i ficció. Triomfa la literatura que deixa creure que no és tant el resultat de la imaginació o la capacitat d’invenció com el producte de l’observació de la realitat o del retrat de la vida mateixa de l’autor. Seguint els camins oberts per l’obra de W. G. Sebald, a finals del segle xx, una gran quantitat de llibres barregen el passat i el present i encavalquen la vida de l’autor del llibre amb les vides dels personatges que investiga; en definitiva, posen el “jo” al centre de la seva reflexió per problematitzar la identitat.
Molts autors escriuen ara en primera persona, multiplicant i enriquint les relacions que una obra literària pot mantenir amb la vida de l’autor, amb el context històric col·lectiu i amb la realitat viscuda també pels mateixos lectors. Però no es tracta de parlar d’un mateix i prou. S’imposa l’elaboració, el distanciament i el treball del “jo”. El dol, que durant tants anys va ser silenciat o reprimit, ara emergeix amb més força que mai. Les emocions s’ensenyoreixen de la literatura, per bé i per mal, i amb més ambició literària que mai apareixen la solitud, la ruptura, el desamor, l’assetjament, el desconcert de les grans ciutats i la recerca de nous espais personals, reals i virtuals. Es barreja l’autobiografia amb l’autoficció, l’autoretrat amb les memòries, l’assaig amb la crònica periodística, el dietari amb el llibre de viatges. Per això, abunden les autobiografies fictícies, els desdoblaments del “jo”, les deformacions de la personalitat, els autoretrats transvestits. El “jo” es desdobla i es transforma: des del “jo” familiar fins al “jo” de la malaltia, des del “jo” sexualitzat fins al “jo” polític, des del “jo” històric fins al “jo” imaginat.
Alguns autors actuals, com ho feia Martin Amis al seu últim llibre, titulat precisament Des de dins, assumeixen les dificultats d’entomar “l’escriptura de la vida”. Les obres d’Éric Vuillard, Sergi Pàmies, Laura Ferrero o Enrique Vila-Matas en serien exemples. Però no és mai un “jo” narcisista ni autocomplaent. Més aviat al contrari: aquestes novel·les són un camp de tensió, i hi ha risc, autocrítica, esperit lúdic, incomoditat i inconformisme.
Xavier Pla i Barbero
Xavier Pla i Barbero, comissari del MOT 2024
Xavier Pla i Barbero (1966) és crític literari i professor de literatura contemporània a la Universitat de Girona. S’ha interessat per reflexionar sobre les formes literàries del “jo” (autobiografies, dietaris, memòries, autoficció, etc.) i ha estudiat autors com Josep Pla, Georges Simenon, Mercè Rodoreda, Jorge Semprún, Mircea Cartarescu o Claudio Magris. El seu últim llibre és El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció (Mallorca: Lleonard Muntaner, 2022).