El MOT ha encetat el segon capítol del festival a Girona amb les plomes de Julio Llamazares, Irene Pujadas i Núria Perpinyà. La Biblioteca Carles Rahola acollia el públic entusiasta com cada any mentre Glòria Granell, la directora del MOT a Girona, donava la benvinguda als assistents. L’han seguit Eduard Escoffet, director de la Institució de les Lletres Catalanes i Quim Ayats, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona. Després han donat la paraula a la comissària del festival, Eva Vàzquez, que ha presentat la resta de converses i ha subratllat que la novel·la que dona títol a l’edició d’enguany “Anar-se’n”, de Jean Echenoz, seria l’encarregada de posar-hi punt i final.
‘L’odissea interior’ ha estat la primera conversa de la tarda, i girava al voltant de dues novel·les d’aventures que proposen un viatge a l’interior del cos humà. Tant ‘La intrusa’, d’Irene Pujadas, com ‘El cos invisible’, de Núria Perpinyà, ens endinsen a paratges molt coneguts i alhora desconeguts, són libres on hi ha molt de pensament i també d’humor, ha dit la periodista Anna Ballbona, encarregada de moderar la conversa.
Ha preguntat a les autores pel motor primer del llibre. “En el meu cas”, ha explicat Perpinyà, “va ser el cos. Volia parlar de l’ànima, però no me’n vaig sortir i vaig a ver d’abandonar la metafísica. Llavors volia parlar del conjunt del cos, i per això necessitava un vehicle: el viatge.” En canvi, per Pujadas va ser precisament el viatge el detonant de l’escriptura: “la primera idea va ser l’estructura: una dona que entrava dintre seu, viatjava per diversos indrets i després sortia. Volia parodiar el viatge interior terapèutic i vaig transformar el viatge interior en quelcom literal.”
Cadascú ha retratat el cos de maneres ben diferents, sempre al servei de les seves històries. A “El cos invisible” s’hi descriuen els òrgans i el seu funcionament de manera fidedigna a la biologia. Per contra, els paisatges de “La intrusa” beuen més de la imaginació i edifiquen bars i parcs temàtics dins el cos de la protagonista, la Diana.
“Sabeu que cada segon moren 50 milions de cèl·lules dins el nostre cos? No tenim ni idea de què passa dins nostre”, ha assegurat Perpinyà. I té raó. Per escriure la novel·la s’ha documentat llargament per conèixer el funcionament dels òrgans, fet que queda palès en la seva escriptura, que és també un lloc des d’on aprendre i entendre millor el cos humà.
Lluny d’un llibre de biologia, ‘El cos invisible’ narra les peripècies d’Ubis, una molècula que fa un viatge amb reminiscències de l’odissea per recuperar els seus orígens. I, igual que a ‘La intrusa’, l’humor és un ingredient important. Pujadas recorre a l’absurd i a l’espera, que ha après de Beckett. I Perpinyà es decanta per l’humor negre.
Per acabar, Ballabona els ha demanat per quines lectures les havien acompanyat a l’hora de donar forma als llibres. Joyce, l’Odissea i Shakespeare ressonen indubtablement a l’última novel·la de Perpinyà. I Calvino, Swift, Carroll i Buzzati han estat els referents rere l’obra de Pujadas.
Amb la següent conversa hem fet un viatge al passat històric d’Espanya, concretament, a la Guerra Civil Espanyola. “El viaje de mi padre”, de Julio Llamazares, és un viatge geogràfic i físic, però també de redempció amb el pare de l’autor, que va morir abans que ell, el fill, li pogués fer preguntes sobre la guerra, ha explicat Xavier Pla, el moderador. Alhora, és un homenatge a tots el soldats que van perdre la vida i la joventut durant el conflicte.
“El meu pare no parlava de la guerra. Parlava del fred que passava estant al front”, ha dit l’autor, i el silenci també és indicatiu del que es prefereix oblidar. “A la batalla de Terol van morir 40.000 soldats per conquerir una ciutat de 13.000 persones. I dels que van morir, la majoria ho van fer a causa del fred, per congelació.” Més enllà del nombre esfereïdor de morts, el que més sorprèn és l’edat dels soldats, ja que la majoria rondaven els 18 i 20 anys, i en aquella batalla hi van perdre la vida. És per això que “El viaje de mi padre” també és en honor seu, i de tots els “antiherois de segona fila”, tal com els ha anomenat Llamazares, que van escriure la Història però no van sobreviure per explicar-la.
En Llamazares, “el paisatge és el dipòsit de la memòria”, i aquesta visió queda reflectida en el llibre, perquè la latència de la guerra es pot llegir en els llocs que visita el narrador, com bé ha apuntat Pla. Un narrador que refà el viatge que el seu pare va emprendre el 1937. I el que és més important: “la latència només la pot copsar una mirada entrenada en la memòria personal i col·lectiva”.
Llamazares li ha donat la raó i ha assegurat que la literatura és el carbó de la memòria. Segons l’autor, els records s’enfonsen en la memòria, on es corrompen, i és feina de l’escriptor convertir-los en literatura. “Els escriptors som miners”, ha dit: “baixem a buscar el carbó de la literatura i hem de destriar quins records cal preservar en la memòria”.
Demà continuarà el festival amb les converses ‘La invenció dels llocs’, amb Saray Encinoso i Marc Colell, i ‘Sales d’espera’, amb Eimear McBride.