El dia ha començat amb la xerrada inaugural del MOT INS a Olot, en què Pol Guasch i Paula Carreras han parlat de la necessitat de les paraules per poder estimar i d’escriure a partir del que ens travessa. El matí ha continuat amb una sèrie de tallers per l’alumnat, entre els quals hi havia una activitat de composició de cançons, un taller d’expressió corporal, un d’iniciació al rap o un de poesia expandida, entre d’altres.
A la tarda Catalunya Ràdio ha visitat la sala El Torín per emetre el programa ‘Les dones i els dies’ en directe, dirigit per la Montse Virgili, en què han participat Montse Barderi, Alba Dalmau, Glòria Granell, Mita Casacuberta i Àgata Losantos. Entre totes s’han preguntat si és possible escriure sobre l’amor sense entrar en el gènere romàntic, si hi ha més formes d’amor un cop s’acaba la passió i l’enamorament, i quins són els models d’amor que estem construint. Ara bé, han arribat a una certesa: la literatura és un refugi des d’on trobar respostes.
Tot seguit hem posat la passió sobre la taula, de la mà de Jordi Nopca, autor d’“El futur és una petita flama” i Lluís Muntada, amb el recull de contes “Els dies previs”. L’encarregada de dinamitzar la conversa, la periodista Clara Ardévol, ha preguntat als dos escriptors per la seva concepció de la passió, sobre quin paper juga l’esperança en els seus relats i quines són les masculinitats que retraten a les seves ficcions.
Sobre la primera, Lluís Muntada ha apuntat: “la passió sovint s’ha contraposat a la raó. El mite clàssic de Plató ho explica molt bé. Si el traslladem al terreny humà, la raó ens marca un camí i l’amor sempre ens n’intenta desbocar”. Per part seva, Nopca ha explicat que al seu llibre la passió ja no hi és, només assistim a les conseqüències de la seva absència que es dona a partir de l’arribada del fill.
Malgrat tot, hi ha espai per a l’esperança, a les vostres novel·les?, ha preguntat Ardévol. A “El futur és una petita flama”, la combinació de quotidianitat i passió deixa entreveure la llum. L’autor ha volgut emfasitzar que el seu missatge d’esperança rau en el fet que “fins i tot quan la passió està esmicolada per l’incendi que és el fill, hi ha quelcom que no s’explica que fa que recomponguem el jo que ha quedat destruït i que és viu en l’altre”. I ha afegit: “l’esperança era una guia absoluta dins la novel·la, si no, no l’hagués acabada”.
En canvi, els personatges d’”Els dies previs” negocien amb la realitat en el pla amorós i passional: “tenen en compte els instints, la subsistència”, diu l’autor. I mentre la moderadora ha qualificat de fatalista l’òptica del recull, Muntada ha volgut matisar que es tractava d’un realisme atroç: “això fa que siguin personatges en fase de caiguda, una caiguda sovint menystinguda. Ens hem d’imaginar un precipici: els personatges cauen i, durant la caiguda, són feliços”, ha explicat.
També ha sorgit la idea de sacrifici associada a l’amor, la impossibilitat de racionalitzar-lo, atès que es tracta d’una experiència totalment irracional; i la importància del diàleg a l’hora de possibilitar l’entesa entre amants.
‘Amor i romanticisme’ ha sigut la darrera conversa de la jornada; amb Alba Dalmau i Manuel Vilas, que han parlat d’amors no romàntics, de passió, d’atzar, de por i de noves formes d’estimar. Ho han fet de la mà de l’escriptor, periodista cultural i editor Albert Lladó.
El marc temporal d’”Amor i no” i “Los besos” és un fet de pes a les dues novel·les, perquè vau decidir treballar en aquests termes?, ha començat el moderador. Dalmau ha apuntat que sobretot li interessava parlar de què passa quan s’acaba l’amor de parella i si era un amor que podia durar tota la vida. Els trenta anys de recorregut li calien perquè és un amor, el de l’Yngve i la Carme, que “passa per l’amistat, per la relació familiar, per la gelosia, etcètera. I per tractar tantes emocions necessitava molts anys”. Res a veure amb l’interval temporal de “Los besos”, que es redueix a quatre mesos i mig; això és “perquè és el que dura aquest estat passional, l’explosió de l’erotisme en els personatges”.
Albert Lladó ha sigut molt encertat en fer palès que a “Amor i no” els amants comparteixen un reconeixement cap a l’altre, mentre que a “Los besos” el que hi ha és un misteri cap al desconeixement de la persona desitjada. En aquest conèixer-se, Dalmau ha destacat que la història de l’Yngve i la Carme és particular: “ell és suec, ella catalana i es coneixen a Roma. Per això s’han d’inventar un idioma propi, han de crear un espai de trobada habitable”.
En contrast, en Salvador i la Montserrat de “Los besos” tenen en comú la descoberta i una relació conflictiva amb la memòria: “ella té un passat que prefereix no recordar i ell té un passat que no recorda bé”.
L’autora d’”Amor i no” també ha explicat que el que més li interessava era fer compatible la continuïtat de l’amor amb l’ex i la solidificació en paral·lel d’altres vincles de parella per part dels dos protagonistes amb altres persones. Per aconseguir-ho, diu Dalmau, tenia la necessitat que els dos personatges fossin artistes, perquè la creació et predisposa a tenir una ment oberta i a crear relacions noves, que és el que fan ells dos.
També han ressonat temes com la por, la vulnerabilitat, l’atzar i la necessitat de deconstruir l’amor. Al final de la conversa els tres participants han confluït en un punt comú: l’amor té molt a veure amb la caiguda. De la mateixa manera que “we fall in love” i que “nous tombons amoureux”, estimar té a veure amb el risc de caiguda, amb el perill de caure i el món que se’ns obre un cop decidim saltar.
Podeu reviure les converses a través dels vídeos que us deixem a continuació.
Fotos: Martí Albesa
Vídeos: Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2025