Donem el tret de sortida al segon capítol del MOT, que tindrà lloc avui i fins dissabte a Olot. La tarda ha començat amb la benvinguda i els agraïments d’Imma Muñoz, diputada de Girona, i Josep Quintana, regidor de cultura a Olot. “Avui ens alliberarem de la passió literària individual per viure-la de manera col·lectiva”, ha dit Muñoz; a què Quintana ha afegit que, tal com deia Franco Battiato, l’amor ve i va i és un imprevist per a conèixer-nos, i avui l’hem tingut al MOT entre nosaltres.
La primera conversa de la tarda ‘Amor i sentit de la vida’ era un plat fort: Tessa Hadley, l’autora d’”Amor lliure”, premiada múltiples vegades pel seu talent, ha parlat amb la comissària del festival d’enguany, Montse Barderi, sobre com les dones han estat educades per emprar l’amor per donar sentit a les seves vides.
D’entrada, Barderi ha preguntat a la novel·lista si el fet de comptar amb nombrosos reconeixements l’ajudava o l’aclaparava a l’hora d’escriure. “Potser cap de les dues coses, un ha d’escriure des d’un lloc molt privat i tots els triomfs són allà, a la pàgina, en el teu espai íntim. Tot i que és agraït tenir lectors i premis”, ha contestat.
Després han entrat en matèria: si bé Kate Millet afirmava que “l’amor és l’opi de la dona”, creus que és una afirmació que continua vigent?, li ha demanat Barderi. L’escriptora i contista britànica ho té clar: “la generació de la meva mare sentia un amor passional cap als homes, pensaven que els solucionarien la vida, que eren la resposta a totes les seves preguntes i que omplirien tots els buits de la seva existència”. Malgrat que aquesta era una idea molt potent i arrelada, creu que la seva generació, la de Hadley, durant l’adolescència ja estava qüestionant tot això gràcies a la segona onada feminista. Ara bé, encara necessitem molt de temps per assolir un amor que sigui passional, però que no utilitzi l’home per a solucionar-ho tot, ha afirmat.
D’altra banda, ha explicat com es va inspirar per escriure “Cap al tard”: feia poc que havia llegit “One day”, de David Nicholls, i va pensar que era una idea molt divertida, la d’agafar una parella i fer-la desfilar al llarg del temps. “Llavors vaig pensar que seria encara més divertit amb dues parelles”, però amb això no n’hi havia prou per a crear una història, necessitava un element disruptiu. Tant és així que “vaig matar el més amable dels quatre, això és el que fem els escriptors”, sentencia rient.
Amb relació a “Amor lliure”, Barderi li ha donat les gràcies per parlar de la revolució sexual dels anys seixanta, ja que només n’havien escrit veus masculines i “la teva és una mirada molt més complexa”. “Amb el llibre volia explorar totes les perspectives”, diu Hadley. En un relat on Phyllis, una mestressa de casa que viu en l’estabilitat d’un matrimoni convencional amb dos fills, decideix emprendre una aventura amorosa amb un adolescent. La novel·la és completa i polièdrica en tant que mostra la perspectiva del marit, els fills, l’amant… L’afer porta la protagonista a un procés de descoberta interior sense marxa enrere, hi ha un moment que diu al marit: “cada cèl·lula del meu cos és diferent, no puc tornar a casa”. Ara bé, tot s’explica des de l’escepticisme de l’amor romàntic, una concepció present a totes les obres de Hadley.
Per acabar, l’autora ha avançat que hi ha prevista la traducció d’un altre dels seus títols al català, amb Edicions de 1984, els encarregats fins ara de fer-nos arribar les seves obres.
La tarda ha continuat amb la conversa entre Gustavo Martín Garzo, Premi Nacional de Narrativa i Premi Nadal, i Eva Comas-Arnal, Premi Proa de Novel·la 2024, que han conversat amb l’escriptora i periodista Mar Bosch sobre per què continuem estimant encara.
“Comencem per les paraules de partida: què vol dir l’amor per a vosaltres? Ha influït aquesta concepció en la creació de les vostres obres?”, els ha preguntat la moderadora. L’autora de “Mercè i Joan” ha estat ràpida: l’amor és el que ens uneix i fa que la vida valgui la pena. A la novel·la li faig dir a Rodoreda “qui venç en l’amor venç en tot”, perquè amb l’Obiols durant la Segona Guerra Mundial es passaven el dia traduint del llatí, i estudiant llatí és fàcil arribar a Ovidi, que és l’autor d’aquesta frase. Aquesta cita Mar Bosch l’ha enllaçada amb la que es llegeix a la làpida d’un dels personatges de “El cuarto de los sombreros”, de Martín Garzo; on hi diu “l’amor ho és tot”.
En aquest sentit, l’autor ha volgut remarcar que l’amor, precisament, és allò de què no es pot parlar, perquè es tracta d’un sentiment tan poderós que ens porta a un lloc inefable on perdem el control de nosaltres mateixos i tota llengua és inútil. “Ens n’hauríem d’inventar una de nova”, ha conclòs. Per ell, entrar al terreny de l’amor és sinònim d’entrar dins el món de la faula i la ficció: “els enamorats són com els nens perduts dels contes: no saben on són, cap a on es dirigeixen, què els pot passar. No saben si continuar amb aquella història o distanciar-se’n, perquè els atrau i els espanta a parts iguals”. És com quan els nens es troben davant del bosc, ha afegit, és un escenari en contacte amb el perill i amb el meravellós: tot hi pot passar.
Si bé Comas-Arnal ha coincidit amb la dificultat de parlar sobre l’amor, ha assenyalat com de fàcil ens resulta posar noms a les persones que estimem: “Mercè li diu de moltes maneres a Joan: ‘escopinya’, ‘bolet de truita’, ‘bernat pescaire’. L’amor també és l’espontaneïtat, que és el contrari que la identitat i el poder”. I és que Martín Garzo no hi podia estar més d’acord: els amants tenen la necessitat de crear un llenguatge particular.
Per acabar, Mar Bosch els ha preguntat per la persistència i la perseverança en l’amor. “Què és el que fa persistir les parelles dels vostres llibres?”. Per part seva, Comas-Arnal ha estirat l’etimologia: “em quedo amb el prefix ‘per’, que significa ‘a través de’. Els meus personatges han de lluitar a través d’una guerra civil i una Segona Guerra Mundial només per viure. Mercè i Armand no tenen altra opció que ajudar-se i estimar-se”. D’altra banda, el seu company de taula ha comentat: el que ens fa persistir en l’amor és que un cop l’hem experimentat una vegada, desitgem que es repeteixi. Volem “tornar a accedir a la cambra miraculosa que és l’amor. Les cançons populars d’amor tenen una súplica: que no arribi l’alba perquè, si surt el sol, l’encanteri dels amors que es troben a la nit es trencarà” i llavors hauran de tornar al món racional del dia.
La moderadora ha tancat la conversa amb una cita de Joan Margarit: “Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim”.
Us deixem a continuació les converses enregistrades perquè les pugueu escoltar en cas que no hàgiu pogut assistir-hi en directe.
Fotos: Martí Albesa
Vídeos: Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2025