El VerMOT ha obert l’últim dia del festival a Olot. Les ponents han partit de la literatura com a catàstrofe provocada per parlar de l’”Amor en temps de danes”; una conversa moderada per la periodista Anna Guitart en què han participat Iolanda Batallé, Paulina Flores, Clara Queraltó i Marta R. Gustems. Juntes han abordat l’amor com a transformació, com a producte, com a desig i com a misteri.
A la tarda hem continuat amb la conversa ‘Amor i domini’, en què Nuria Barrios i Arià Paco, dos novel·listes doctorats en filosofia, han parlat amb la periodista Andrea Gumes sobre la posició des d’on escriuen, l’escriptura del desig, el sexe, la passió i el paper que hi juga el feminisme en tot plegat.
Tant l’autora d’”Amores patológicos” com el de “Teoria del joc” han coincidit que, a l’hora d’escriure, la vergonya la tanquen dins un calaix: “la literatura és una màscara que et permet parlar amb sinceritat”, apuntava Barrios, i la vergonya no forma part del món de l’art perquè és aliena a tot procés de creació; mentre que Paco parlava de la ficció com una armadura potentíssima.
Ambdós llibres tracten el tema del desig, però de formes ben diferents. Barrios explicava que “Amores patológicos” va rebre moltes crítiques per les escenes explícites d’erotisme i de sexe. “El fet que això ho escrigui una dona pertorba el públic”, diu, “estem acostumats al fet que la sensualitat de les figures femenines estigui escrita per homes i quan aquesta norma es trenca el públic es pertorba”. Ara bé, per ella el sexe no deixava de ser una excusa per parlar de la condició existencial. Per part seva, Paco afronta les escenes eròtiques des de l’antipoètica, ja que considera que les imatges poètiques sovint són eufemístiques i prefereix dir “polla” o dir “pits” perquè creu que l’essencial dels intercanvis sexuals és el diàleg.
Paco també ha explicat que la motivació a l’hora d’escriure “Teoria del joc” van ser tant la cultura generalitzada que posa el sexe sota sospita (des de la por de les ETS fins a la culpa cristiana) i la negativitat sobre l’amor, que posa per davant el component perillós i potencialment feridor de l’amor per sobre de la seva capacitat de generar felicitat. I per això necessitava indagar més sobre aquesta deriva: tenia la urgència d’escriure un llibre que desitjava llegir, però no era a les llibreries.
Altres paraules que han ressonat durant la conversa són la culpabilitat, el feminisme, l’autoconsciència o els mites tant tradicionals com marginats que han representat el desig, com ara Adam i Eva o la seva versió menys coneguda: Adam i Lilith.
I, malgrat que “la passió s’ha d’acabar” perquè tal com diu Nuria Barrios “és un foc que s’ha de consumir perquè puguem admirar la seva bellesa”, l’amor ha continuat cremant a la següent conversa entre Sara Baume i Míriam Cano. Durant ‘Amor i fusió’ han comentat la darrera novel·la de l’autora: “Set campanars”, que narra la transformació d’una parella de joves durant set anys: la Bell i en Sigh, que han pres la decisió de traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos.
“El vincle entre els dos és una forma de fusió que anul·la la individualitat o és en la fusió on la troben?”, ha preguntat Cano. Aquest és el pinyol del llibre, ha contestat Baume, i és una pregunta que queda oberta i a la qual no he trobat resposta. És el lector qui haurà de decidir, diu. “La manera com interpretin el final dirà més d’ells mateixos que dels personatges.”
Una de les particularitats de la parella és la seva comunicació, que es construeix a partir de la convivència i la repetició de gestos, gairebé és no verbal. Així aconsegueixen construir un llenguatge propi que, segons, Cano, es basa en els gestos. I és precisament això el que volia fer Baume: quelcom minimalista i poètic. De fet, el seu objectiu a través de la novel·la era escriure un poema que no fos en vers perquè creu que tota literatura ha de ser poètica. I Cano, que és poeta, ha reconegut que se n’havia sortit: “ho aconsegueixes a través de la muntanya que es transforma gairebé en una narradora dins el llibre. Prens la muntanya, que és el símbol d’una fita pels protagonistes i alhora és un narrador que no jutja, que no intervé, només observa”, diu.
L’altre element ple de càrrega simbòlica són els objectes, ha observat Cano: la Bell i en Sigh en tenen pocs, però cada un condensa un significat, fins i tot les puces dels gossos són representatives del seu amor. Baume ha explicat que els objectes tenen dues raons de ser. El primer és que a banda de novel·lista és una artista visual i necessita imaginar els escenaris abans de descriure’ls i els objectes l’ajuden molt en aquest sentit. I el segon és que volia crear una parella al marge de la societat, al marge del capitalisme: “volia que consumissin poc, que generessin pocs residus, de fet, no desitgen coses que no poden tenir”.
Per acabar, Míriam Cano ha valorat l’esforç de l’autora a l’hora de construir una relació romàntica entre dos individus que cada cop s’assemblen més i es fusionen més amb l’altre. I fer-ho des de les petites coses: els gestos, el paisatge com a testimoni, el minimalisme…, té molt de mèrit. Ara bé, diu, tot plegat demostra que “l’amor és un verb d’acció, és el lloc del fer i no del dir. I això la Sara Baume ho explica molt bé a la novel·la”.
Si no heu pogut escoltar les converses, les podeu recuperar els vídeos a continuació i al canal de YouTube.
Fotos: Àlex Salcedo
Vídeos: Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2025