Me’n vaig. El viatge en la literatura
La majoria dels viatges comencen a casa. Pot ser tot llegint un llibre o consultant un diccionari o un mapa, mirant una pel·lícula, fullejant un vell àlbum de fotografies o endormiscats al sofà en aquell entreson on es confonen els records, les pors i els desitjos. És a l’entorn quotidià i fins i tot rutinari, on neix l’impuls de marxar, on de fet l’acció de marxar es carrega de sentit. Perquè a on anem, quan viatgem, si no és “a fora”, a aquell altre lloc i aquell altre “jo” que ens allunya del que ja coneixíem o crèiem conèixer massa bé?
El viatge és a l’origen mateix de la literatura, però més que en la peripècia inaugural d’Ulisses, que no és sinó la crònica d’un llarg retorn a casa, hauríem de pensar en la meravellosa tradició de les rondalles, on tan sovint apareixen els camins, les proves iniciàtiques, els boscos tenebrosos, la trobada amb l’estrany, el descobriment de la màgia. En el present, tan descregut i alhora tan dòcil, aquesta invitació a mesurar-se amb l’inesperat de què anaven plens els contes a la vora del foc ha quedat segrestada per la propaganda turística. El viatge, en molts casos, ja només s’entén com una suma de recomanacions prudents i postals boniques. No hi ha res que s’oposi més a la idea del viatge que la mera transferència d’un lloc a un altre, com han refutat autors com Xavier de Maistre, amb el seu Viatge al voltant de la meva cambra, o Joris-Karl Huysmans, amb els seus estetes melancòlics incapaços d’embarcar-se cap enlloc, i que així i tot tenen alguna cosa a dir sobre el desplaçament, sobre la transformació, sobre aquesta criatura en moviment que, també en estat sedentari, és qualsevol ésser humà pel fet que imagina, raona, projecta, viu.
Certament, no tots els viatges ens afecten de la mateixa manera. N’hi ha de plaents, de narcòtics, d’involuntaris, de forçosos, de formatius (l’elitista Grand Tour que hem heretat fins i tot els pobres), de paorosos, de solitaris i bulliciosos, amb vehicles rodats, per mar, per aire, a peu, només d’anada o d’anada i tornada, cap endins, cap enfora, cap al passat, cap al retrobament ,cap a la incertesa, cap a la mort. Però tots posen en suspens, sigui quina sigui la durada, el tediós ordre del dia a què la vida ordinària ens tenia acostumats. D’alguns, en diem viatges però estan més aviat emparentats amb l’evasió, el passeig, l’aventura o l’embriaguesa. N’hi ha de dolorosos, com els de l’exili o les migracions. N’hi ha que ens milloren; d’altres que ens fan mal. Aquí en tocarem uns quants, fins i tot els que tenen a veure amb l’evocació prospectiva que desprenen els objectes i els espais quotidians, com una mena d’esquers tant per a la fabulació com per a la memòria o l’esperança: una altra manera de viatjar. A cada llibre, de fet, hi ha un viatge o altre, i sempre n’hi ha algun que coincideix amb el que té al pensament el lector mentre encara és a casa, just abans d’anar-se’n.
Eva Vàzquez, comissària del MOT 2026
Eva Vàzquez, comissària del MOT 2026
Eva Vàzquez (Girona, 1968) és llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, on s’ocupa preferentment de temes relacionats amb l’art i la literatura. Ha comissariat exposicions que aborden la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona, i ha escrit en catàlegs diversos d’art contemporani, incloent-hi un llibre sobre la ceràmica de Claudi Casanovas i, amb el fotògraf Josep M. Oliveras, El quadern de fil, sobre l’herència material i immaterial de la fàbrica Coma Cros de Salt. Ha rebut el premi Llucieta Canyà de crítica literària (2020), el premi ACCA a la crítica d’art (2023) i la Beca Finestres d’Assaig (2024).