Sales d’espera

Et registres a l’hotel, puges a l’habitació i deixes la maleta sobre el llit. Normalment, no penges res: en faràs prou de portar el necesser al bany i d’anar traient la muda diària, que, un cop feta servir, entaforaràs de nou a la bossa. Costa prendre possessió de les habitacions estranyes. Volen imitar la familiaritat d’una casa, però no ho són pas. S’assemblen més a les sales d’espera de mobiliari impersonal, impregnades d’olor de desinfectant i on, ben mirat, passem poc temps. La protagonista d’Hotel desconegut (2025), de l’escriptora irlandesa Eimear McBride, s’hostatja en unes quantes d’aquestes habitacions, a Avinyó, a Praga, a Oslo, a Auckland, i a totes hi troba el mateix: l’escriptori en un racó, la moqueta amb taques, els llençols encartonats, les cortines marrons, l’ascensor que grinyola, els sorolls que venen del passadís, l’allitament fugaç amb algun desconegut, el pati o el carrer de fora des d’on a vegades veu la pluja i d’altres un volcà… Potser ella tampoc no canvia, carregada de records, de contradiccions, de pensaments en vòrtex, arrossegant d’un país a un altre un cos adolorit. Amb la moderadora Mar Camps, intentarem esbrinar si és possible, com deia Bioy Casares, viatjar sense emportar-te a tu mateix dins la maleta.