“A la casa i a l’escola em van ensenyar a no tenir por del que és diferent, perquè s’aprèn molt del que no coneixem.” Així ha obert Rosa Maria Calaf el VerMOT, que amb un sol que escalfa i el públic atent, ha donat la benvinguda a la primavera. “Borges en una entrevista li van preguntar quan va començar a tenir opinió, i ell va contestar que a l’escola amb una mestra. “Ah”, li va dir l’entrevistador, “llavors et van adoctrinar”. “No”, va contestar ell, “em van ensenyar a llegir i a mirar cap enfora”. I avui és la lectura el que ha reunit a la plaça del Mig a Eduard Niubó, Núria Garcia-Quera i Biel Barnils per parlar de “L’esperit nòmada”.
Cadascú ha explicat d’on els neix la inquietud per viatjar: Niubó de la necessitat de veure món i fer via, Barnils de la curiositat i les lectures d’aventures i per a Garcia-Quera era un costum familiar, ja que a casa tenien la llibreria Quera especialitzada en muntanya i era la destinació de les vacances. Un cop allà, els seus pares, que venien del món escolta, li assignaven la missió de fer un dietari de les anècdotes que els passaven. Aquí va néixer la passió per escriure.
I des d’on neix l’escriptura? Per a qui escriviu? Els ha demanat Calaf. Tant Barnils com Niubó han coincidit en el fet que ho fan des de la valentia, sense limitar la imaginació, com si es tiressin per un tobogan. A l’hora de fer córrer la tinta cal deixar de banda la por. “Perquè amb por”, tal com ha assenyalat Niubó, “és molt difícil arribar enlloc”.
Pel que fa al paper dels lectors, Núria Garcia-Quera ha admès que els té molt en compte a l’hora d’escriure. Per exemple “si he de fer una col·lecció de llibres de viatges, primer penso què m’agradaria trobar en una lectura abans de visitar un lloc”, ha dit. En canvi, els seus companys de taula no tenien tant present el públic a l’hora d’escriure, només per a adaptar el contingut i acotar el tema.
Per acabar, la moderadora els ha preguntat amb quin moment del viatge es quedarien. Ells ho han tingut clar: Garcia-Quera amb la conversa amb un monjo Lama després d’arribar a peu a un monestir; Niubó amb arribar a Svalbard, a l’Àrtic, perquè és el més similar a la fi del món. I Biel Barnils amb la sensació de quan s’acaba un viatge de setmanes caminant i “t’has de reincorporar al món capitalista i tot allò que t’has adonat que no necessitaves el món et comença a convèncer que ho necessites de debò. Em quedo amb aquest impàs previ al trencament de l’encís.”
A les sis de la tarda la Sala El Torín ha reprès les converses. “En companyia dels altres” ha estat la primera. Mita Casacuberta ha estat l’encarregada de fer dialogar els llibres ‘L’eroica’ i ‘Marxarons’, de Cristina Masanés, i ‘Els alats’ i ‘Una vegada va ser estiu la nit sencera’, d’Elisabet Riera. Quatre llibres que comparteixen el viatge interior a la recerca del jo, el fet de seguir l’empremta de l’altre (sigui els alats, les trobairitz o el pare) per entendre’s a un mateix i la hibridació de gèneres en l’escriptura.
D’entrada, les autores han explicat quina va ser la llavor primera dels seus llibres. ‘L’eroica’ surt de la necessitat d’escriure un dietari en el viatge que va ser la pandèmia. I “tot i que la paraula no guareix, sí que fa companyia”, ha confessat Masanés. Per part seva, Elisabet Riera ha explicat que ‘Una vegada va ser estiu la nit sencera’ sortia de la pèrdua i que va haver de reescriure tres vegades la veu narradora per a trobar la que buscava. Tant en l’una com en l’altra, el dol ha estat un motor per a la creació, però sempre des del distanciament emocional a través de l’estil.
El dol és un viatge que implica transformació, segurament sense ella els llibres no s’haurien pogut escriure. De fet, Masanés ha parlat de la metamorfosi a ‘Marxarons’. “hi ha un viatge de caiguda, de davallada, que és el viatge pel llenguatge”. I ha afegit que l’altre motiu que travessa tot el llibre és la metàfora de la muntanya, “on s’hi troba el marxar, el caminar i el fet èpic de culminar el cim i avançar contra les dificultats”.
La natura també és present en l’escenari dels Pirineus i el bosc d’’Una vegada va ser estiu la nit sencera’. L’autora ha remarcat el component simbòlic d’aquest espai: “a les narracions artúriques el bosc és el lloc de l’acció. Els personatges s’endinsen a la foscor i l’opacitat i hi troben un perill, una fada, o qualsevol element que els transforma”.
I dels boscos catalans hem travessat l’Atlàntic i hem canviat de continent.
L’última conversa ens ha deixat frases tan hilarants com aquesta: “‘Ferrocarrils de Mèxic’ és una novel·la d’amor, d’històries i de personatges, però sobretot és una novel·la odontològica”, ha dit Gian Marco Griffi, ja que el personatge principal passa la major part de la trama amb mal de queixal.
L’autor italià i Pau Vidal, traductor de l’obra, han tancat el MOT a Olot sota el lema ‘Mapes tenebrosos’.
“Com vas confeccionar el mapa de Mèxic per al llibre?”, li ha preguntat el moderador. “El meu mapa va ser la literatura. Coneixia Mèxic per les novel·les de Bolaño, que em va descobrir el sentiment de violència que travessava el país. I Rulfo em va aportar el realisme màgic.”
“Pot ser que el teu llibre sigui una novel·la de personatges, més que de trama?”, ha provat d’endevinar Vidal. “Efectivament”, Griffi li ha donat la raó, els personatges tenen una importància preponderant, “sobretot perquè viuen al marge de la Història amb hac majúscula”. I a continuació ha explicat el perquè dels noms d’alguns personatges com Lito o Firmino.
Pau Vidal ha aprofitat la conversa per fer valdre la feinada i el plaer de traduir un llibre tan juganer amb el llenguatge. Els capítols amb argot inventat, els mots encreuats o els insults personalíssims dels personatges han estat alguns dels seus reptes. Griffi ha admès que s’ho havia passat molt bé escrivint els passatges més agosarats lingüísticament. La llengua “inventada” del llibre és un argot existent a Itàlia, “jo l’he completat”, ha aclarit. “De fet, m’ho vaig passar molt bé creant-la, em vaig sentir una mica com Tolkien creant l’èlfic”. L’argot del llibre es parlava a Itàlia a principis del segle XX. Els mariners l’utilitzaven perquè la resta de gent no els entengués. És tot el contrari d’un idioma, perquè la llengua, normalment, serveix per comunicar-se, ha afegit rient.
Així hem tancat el capítol del MOT a Olot, amb un llibre que parteix d’un viatge absurd, amb personatges entranyables, un llenguatge literari arriscat i un humor encara més àcid.
Dijous vinent emprendrem la segona part d’aquest viatge a Girona. Ho farem amb ‘L’odissea interior’, on conversaran Irene Pujadas i Núria Perpinyà conduïdes per Anna Ballbona i continuarem amb ‘El viatge al passat’, on escoltarem Julio Llamazares i Xavier Pla.
Tot seguit, els enllaços a les converses d’aquest dissabte.
Vídeos realitzat per Leeksonfilms Produccions SL
#MOT2026