Conversa entre Josep-M. Terricabras i Ferran Sáez-Mateu al voltant de la pregunta “Avui, què em fa por del demà?”

S’ha dit molt sovint que l’avui, el temps present, sempre està prenyat d’esperances. Les persones, les societats, vivim en l’esperança que es faran realitat aquelles situacions de futur que ens il·lusionen. Algunes vegades, aquestes expectatives deriven en utopies o es concreten en plantejaments ideològics de llarga durada. Altres vegades, es transformen en projectes polítics o socials més o menys articulats. Des de fa un temps, però, fa l’efecte que en la nostra societat s’ha instal·lat un pessimisme plumbi i perseverant. Ja no és solament la sensació d’impotència davant del “sistema”. L’emoció que domina la imaginació moral i política és la por, la por al desastre general. Les utopies semblen un anacronisme o un insult a la intel·ligència. El que es porta són les distopies. Si esperem alguna cosa, això és la catàstrofe. Hi ha raons sòlides per aquest pessimisme? Tenir por del demà, és aquesta l’actitud més intel·ligent i sensata, avui? Si la setmana entrant ens visités un extraterrestre i fes una mirada a la sèrie interminable de distopies que pul·lulen pel nostre imaginari social, pensaria que ens hem begut l’enteniment?