Exposició
En videoconstrucció
Comissari: Manel Bayo
Organitza: MOT. Festival de literatura de Girona i Olot
Videocreació i ciutats. Als anys vint del segle passat apareixen les “simfonies urbanes”, obres fílmiques centrades en les ciutats i en els seus processos. La primera d’aquest nou gènere (city-film) va ser Manhatta, realitzada el 1921 pel fotògraf Paul Strand i pel pintor Charles Sheeler: es tracta d’un treball que inaugura l’avantguarda cinematogràfica als EUA.
Tot i que l’objectiu de Manhatta només era contemplar la ciutat i capturar-ne els seus aspectes més immediats, en aquesta pel·lícula ja es poden apreciar alguns dels temes que es desenvoluparan en obres posteriors com Berlín, simfonia d’una gran ciutat. Realitzada el 1927 per Walther Ruttmann (pintor de professió) a partir d’un guió seu i de Karl Freund que, al seu torn, es basava en una idea de Carl Mayer, va acabar convertint-se en la pel·lícula de referència en relació amb allò que entenem per “simfonies urbanes”: per una banda, se’ns mostra el Berlín d’entreguerres, paradigma de modernitat i desenvolupament, erigit com a protagonista; per l’altra, la visió com a maquinària amb tots els seus engranatges en perfecte funcionament, sense amagar el caos i les diferències econòmiques que generava el progrés. La pel·lícula finalitza amb la tornada a casa, quan les màquines i les llums s’apaguen i la ciutat i la vida moderna ja no tenen res més a oferir.
En contraposició a aquestes dues pel·lícules, Pluja (Regen), realitzada per Joris Ivens, apareix com una aproximació molt més pausada i esteticista a la ciutat d’Amsterdam. Construïda, fins a cert punt, a partir dels seus precedents, Pluja és un retrat de la capital d’Holanda que pren com a fil conductor el trànsit de l’aigua i les situacions que provoca la pluja: gràcies a les seves possibilitats cinematogràfiques, l’aigua permet mostrar la ciutat de forma indirecta a partir dels reflexos o diluint-se bo i creant imatges d’una forta carrega poètica.
Aquestes tres peces fundacionals del gènere ens proposen mirades que van mes enllà del pur exercici documental canònic a partir de les possibilitats narratives del llenguatge fílmic.
En aquesta línia, proposem sis aproximacions a la ciutat contemporània de sis artistes equipats amb els recursos propis del videoart que exploren la capacitat del mitjà per apropar-nos al fenomen urbà. A vegades de forma directa; d’altres, a partir d’allò anecdòtic o casual, però sempre desplegant la capacitat del mitjà, no només per descriure les ciutats, els seus processos i els seus habitants sinó, sobretot, per construir-les.
Perquè el que posem sobre la taula és la capacitat de la imatge en moviment per generar imaginaris que acaben modificant allò que enregistren, fins al punt que les ciutats, sovint, acaben adaptant-se a la imatge que el cinema, la literatura, la fotografia o el vídeo ens ofereixen d’elles mateixes.
Give me three days (Ivó Vinuesa, 2013)
Girona
“Give me three days” és una de les moltes frases que Lance Armstrong va utilitzar en la seva entrevista amb Oprah Winfrey quan va admetre per primera vegada que havia pres drogues per millorar el rendiment. Vinuesa edita —i manipula— la conversa per convertir-la en la història subterrània que acompanya un viatge realitzat als autobusos de la ciutat de Girona, la ciutat on es va instal·lar Armstrong i on va organitzar la trama de dopatge. Però la peça no esmenta les drogues o el dopatge sinó que parla sobre l’amor, la cultura, les relacions, els mitjans socials i les arts.
Pioneros (Joanot Cortés, 2009, reeditada el 2011)
Tartu, Estònia
Són els joves cineastes els que revaliden aquella mirada antiquada del flâneur: l’espectador convertit en príncep de l’anonimat —com l’anomenava Baudelaire— que explora la ciutat contemporània, aquell “calidoscopi dotat de consciència que en cada un dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida”. En aquest sentit, el vídeo Pioneros proposa recuperar el plaer pel simple caminar per la ciutat, l’observació i la descoberta. Només un parell de normes per “tornar a filmar el món com si fos la primera vegada”: (1) plans de com a màxim un minut i (2) no manipular mai la càmera o el trípode un cop hagi començat la gravació.
Lugares que no existen (Google Earth 1.0) (Isa Campo i Isaki Lacuesta, 2009)
Google Earth
El projecte Lugares que no existen (Goggle Earth 1.0) consisteix en una sèrie de retrats i filmacions d’espais que no apareixen a Google Earth, fins als quals Isa Campo i Isaki Lacuesta han viatjat, per tal de documentar el seu aspecte veritable (mitjançant vídeos i fotografies) i contraposar-lo en una instal·lació a la falsa visió que podem obtenir des de l’ordinador. Terrenys militars, camps d’entrenament, edificis governamentals, parcs naturals on els especuladors construeixen blocs d’edificis il·legals, platges nudistes… El catàleg de paisatges que Google Earth ens escamoteja per diferents raons és interminable i, sovint, molt sorprenent.
Kapr (Lluís Galter, 2012)
Praga
Curt documental sobre el sacrifici de carpes als carrers de Praga durant les festes de Nadal. Rere l’aparent indolència d’un venedor de peix s’oculta una poderosa imatge de la naturalesa depredadora humana i de la seva capacitat per ritualitzar els gestos més anodins: consumim recursos naturals i vides animals amb la mateixa naturalitat amb què ens dirigim a una parada del mercat a comprar els aliments que ens alegraran el Nadal. El curtmetratge ha estat exposat a la Vrije Academie de l’Haia, al Museu d’Art Contemporani de Tallinn i al taller de documental de Tartu (Estònia).
Un dia tranquil (Manel Bayo, 2015)
Girona
Peça de nova creació a partir de la novel·la homònima de Ponç Puigdevall. Diferents fragments del llibre són recitats per una veu mecànica (enllaunada) mentre la càmera filma, des d’una distància prudent, possibles escenaris i personatges per al relat: es tracta de retre homenatge a aquella mirada distant però inquietant pròpia del cinema negre i, també, d’algunes de les pintures més cèlebres d’Edward Hopper, com ara Nighthawks. Amb tot, i malgrat els referents, del que es tracta és de vindicar la mateixa ciutat com a escenari inevitable on transcorren totes i cadascuna de les peripècies humanes.
Incubant un lloc (Roser Bover, 2015)
Girona
Filmada al barri de Vila-roja de Girona el 2015, es tracta d’una peça decididament poètica. El paisatge natural és sempre un artifici, ja que no hi ha acció més artitzada que la intervenció en el paisatge. La voluntat és representar allò que és a prop i trobar-hi connexions; unes concomitàncies, també, que tenen molt a veure amb l’entranya més social i antropològica d’aquest paisatge incubant-se. El lloc és important; és igual i democràtic, de manera que no cal aplicar-hi categories ni tampoc convertir-lo en cap producte. Els seus orígens són immaterials i s’hi actua massa sovint amb descrèdit.
